Més enllá dels atávics crepùscles on la "supervivencia", la permanencia, genera tan sols àrids deserts...Més enllà de aquest obstinat esforç, aquest sacrifici, per acallar la nostra lliure i fruitosa ment...Més enllà de les crosses que les dones carregueu, acepteu, sobre les vostres generoses espatlles...El teu ventre, sere, discret, inteligent, ha obrat el miracle...Tu, amor meu, anhelant albades plenes de llum i aigües...Tu, ventre matern meystingut, capaç de aceptar El Fill tot i perdre, abandonada, L'Amant...Tu, la meva nena, enjuguesadament altiva, sencillament oberta i amable, esperançadament entregada a la vida com a veritable causa...Tu, princesa i llibertat suprema, has obrat el miracle.
Sols demano als Deus, que si son justos com jo així els entenc i acepto, et tornin tot alló que genuïnament et pertany: la llum, les aigües; la vida, la causa; la llibertat i el reialme; El Joiós i Seré Amant i el Seré i Joiós Fill com U, com L'Amic de l'Ànima de cos present i proper que jo hagués volgut, desde el precís instant de creuar per primer cop els meus ulls amb els teus, Ser i Entregarte...Amor meu, el meu resgurt, la meva gràcia...
¿Y si más allá de nuestras propias espectrales proyecciones, se tratará realmente de una mano extendida a fin de liberarnos de nuestros secretos miedos y prisiones? ¿Y si fuera nuestra propia ofuscación la que hubiese confundido realidad y ilusión? Lo que aquí se pretende, es dilucidar hasta que punto todo ello es posible que nos este pasando.
