Estic emprenyat!!!!
Hola a tots, jo sóc "El Nano", el petit de la famlia. Com podeu observar, estic força empipat. La raó? Jo i la neurona que patina som ú. Sense ella la meva existéncia seria impossible. Així es que la meva supervivencia penja d'un fil. Del fil prim de l'éxit d' aquest debat aqui plantejat. Perque més enllá de la familia la meva presencia no es grata. Talment es diria fins i tot que resulta molesta. Perque? No es pas per la meva dolenteria. No conec ni la mentida ni l'engany ni el menyspreu pels demés. Soc molt enjugassat, aixó es cert. Enjugassat i coquet. Tinc una certa tendencia, m'agrada de fet, a generar petits caos al meu voltant. Però també se ésser ordenat, educat i organitzat. Crec que el que molesta i genera inquietut al meu voltant es la meva genüina i intrínseca lliberalitat innata. No tant per la tolerancia meva envers als altres, que es infinita i radical, sino per la tolerancia que la meva actitud natural demanda dels altres cap a mi. Determinats aspectes expresius de la meva lliberalitat obren incerteses i inseguretats que son mal rebudes per molts. Aixó els porta fatalment a la necessitat de comportar-se intoleranment respecta a mi. I conque a ningú li resulta agradable tenir comportaments intolerants, es molt més comode per a tots que jo no hi sigui, i pugui així ignorar-se la meva existéncia. Ara estareu pensant: Recony!!! Que n'es de complicat aquest nano!!! No vull ofendre a ningú, però no sóc jo l'enrebessat, sino l'actitud que es te respecta a la meva presencia i el meu comportament. I de fet es tot molt sencill: "Ulls que no hi veuen, cor que no hi sent", "boca que no parla, cap que pot amagar-se". Si jo no hi sóc, no hi ha problema. Es per aixó que la neurona que patina te tan mala fama i mala prensa. Tothom sap en el fons fins a quin punt ella i jo som una mateixa cosa. No vull apelar a tot el caudal de desproposits que el món arrossega a causa d'aixó. Ni tampoc, encara meyns, al neguit particular per la propia supervivencia personal. Vull, i amb mi, nos,la familia tota, apelar al fet de que som nosaltres justament els que estem en disposició de resoldre les incerteses i inseguretats que generem. I afegir, o sigui apelar, que arribats a aquest punt de la Historia, fora hora ja d'assumir que dites incertitus i inseguretats no es resolen fent-nos fóra, ans ben al contrari, sense la nostre aportació no poden sino agreujar-se encara més... Per dos motius evidents: 1/La neurona que patina esta "dins nostre", i per més que volguem, mai podrem fer-la fora real i definitivament. 2/Cada cop que fem i desfem per tal d'obviar l'assumpte, no fem resmes que desfer la possibilitat de viure lúcida i ludicament el be de Deu, que la neurona en cuestió, realment és. Resumint: El problema no está en la neurona que patina en si, sino en les consequencies que fatalment comporten la nostra negativa actitud respecta a ella pel simple fet d'existir. I dic jo, cagoncony!!!!Que si les coses hi son, deu esser per a alguna cosa, cullons!!!!
Doncs aqui estem, un cop més, disposats a debatir, a donar la tabarra segons alguns, totes aquestes "peliagudes" i ferragoses cuestions. Ara, aixó si, per molt "peliagudes" i ferragoses que resultin, no serem nosaltres els que no fem mans i mánegues per a posar-hi tot l'humor del que siguem capaços. Humor i amor, sempre tant com poguem!!!
Au va, doncs, nens i nenes, a que espereu? El debat promet ser CHACHI PIRULI.
REIVINDICAR LA NEURONA QUE PATINA (Del 14/03/2011 al 17/01/2012) Debat obert a torhom, sense condició de raça, ni llengua, ni forma cultural, ni orientació amorosa. Perque la neurona que patina es de tots, i a tots atany per igual!!! Au vinga, apuntat'hi!!!.
Que no hi ha res on miren els teus ulls Que cap a on vas tu, cap a on vas no t'hi espera ningú. Que ets captiu de quimeres encara adolescents Que es inutil el gest del teu cor encara massa valent. Que no hi han mans per les teves Si son buides per bondad... Jo t'estimo així Insubmis a les armes Jo t'estimo així Si el coratge no et deixa sotmetre a ningú. Perque ni saps ni vols aprendre el terror Perque ni sents ni creus en l'odi per als teus projectes d'amor. Perque no ets la ferralla d' un robot assessí Perque imagines la pau més enllà d'un mercat entre botxins. Sempre hi ha una primavera que t'espera somni enllà... Jo t'estimo així Insubmís a les armes Jo t'estimo així Si el coratge no et deixa sotmetre a ningú.
Lluis Llach/ 1991
| 
Que os sembla??? M'han bloquejat el video per questions de drets d'autor. Genial!!!
ResponderEliminarAquestes son les coses que no entren dins la meva concepció i genuïna vivencia de la mai prou estimada lliberalitat. De fet jo no vull posseir altre cosa que aquesta innegociable absoluta lliberalitat.
On es el veritable MUR que ens enclaustra i aïlla???...Pregunteu-li a la neurona que patina...